Coses curioses que et poden passar fent una Tesina

Capítol primer: com topar amb una web feixista i que el teu PC no mori de l’ensurt.

Senyores i senyors, si és que no escarmento!

Desprès de llicenciar-me en això que en diuen Dret (que molt n’hi hauria per debatre) vaig i m’endinso en la gran aventura de fer un Màster. Fins aquí correcte, si no fos perquè els esmentats estudis són oficials i bé… el caos i l’estrès són els “reis del mambo” entre els respectius sistemes nerviosos d’aquí les estudiants. Això em passa per voler fer un Doctorat… si és que!

I de què van aquests estudis? Bé… doncs… (redoble) sobre Gènere… o… sobre Dones? O sobre Ciutadania? I jo què sé!  De fet, el títol en qüestió és “Màster en Dones, Gènere i Ciutadania”, però és que a vegades he tingut la sensació de sobrevolar sobre temes i qüestions que m’han desorientat, a sobre de suportar heroicament que ens diguin hostils per la cara per defensar la llengua. En fi, quin país!

Però això no és el que volia dir en aquest post de resurrecció (que no té res a veure amb el diumenge de ídem) sinó que volia explicar una cosa molt curiosa que m’ha passat avui: tot cercant informació per l’elaboració de la meva Tesina, que tracta sobre el treball de les dones al Poble Sec entre els anys 1939 i 1955, he topat amb dues webs prou curioses: una sobre la Falange i una de dones que… bé… encara que s’imposin el qualificatiu de feministes tinc la lleugera intuïció que no compartim cap punt de vista estratègic i ni tan sols teòric.

D’acord, sé que una mica m’ho he buscat perquè s’ha de ser masoquista per buscar informació d’allò que es deia “Sección Femenina”, però ja se sap que els treballs científics ja ho tenen això: s’ha de cercar sobre tots els punts de vista i “parts implicades” i ja sabeu si us ho han explicat, que en el terreny de “la qüestió de la dona”, aquest grup va tenir un paper important en tant que imposat (i així ens va). Doncs bé, quan en les dues ocasions m’he recuperat de l’ensurt he pogut comprovar certes similituds entre ambdós sites: a banda de ser “cutres” a matar, destil·len un llenguatge força ferotge i agressiu, a més de promoure la imaginaria feixista i, al seu torn, nazi. És trist comprovar com per la xarxa circulen “como Pedro por su casa” discursos i ideologies que fomenten l’odi racial, de classe i les ordres del patriarcat més ranci (vegi’s el logotip de la que es titula “Diosas, Reinas y Madres”: n’hi ha per sortir corrents) i és que la nostàlgia més perillosa és la que justifica règims que van fer circular per la càmera de gas a milers de persones, entre d’altres atrocitats.

I bé, tot plegat passa desapercebut mentre a una noia resident a Xile (si no m’equivoco) li tanquen el perfil de Facebook per publicar certes imatges “incòmodes” i  la censura s’imposa com una llosa sobre certs sectors… coses de la gran “anarquia virtual”.

Si és que ja ho diuen els Lax’n’busto: què boig el món!

Doncs apa, ja sabeu: aneu en compte amb el que busqueu per la xarxa!

El dret de ser dona… lliure

Avui és un d’aquells dies en els que Telenotícies i diaris en general s’omplen de dades sobre el nombre de víctimes que la violència de gènere s’ha emportat per endavant en els darrers mesos. Un ball de números en els que el dolor de les víctimes passa de puntetes com un personatge secundari en tota aquesta història. Dolor que marca el compàs de la vida de les dones que el pateixen i els seus fills, els que participen impotents en aquest espectacle pervers.

I com tot en aquest país sembla que amb la llei a la mà s’acabin els problemes i les grans solucions surtin al rescat dels pobres indefensos protegits per la causa… ai, sí. ARA? Per algunes ja és massa tard! Em fa molta gràcia veure com s’omplien de medalles i elogis a l’aprovar una norma, la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, que en teoria ho havia d’arreglar tot. Sí, ja podeu deixar de riure. Per començar, encara hi ha mortes gairebé dia sí dia també i, per continuar, protegeix a les dones en exclusiva… i és que els homes no en pateixen, de violència sexista? A ningú no se li escapa que hi ha realitats com a llars en el món i que la violència psicològica és una arma letal que també incideix en el gènere masculí tot i que en menor nombre però no per això menor importància. Quina llei els protegirà? Cap. Aquest país es construeix a pedaços.

Com ja he apuntat abans actualment la qüestió de la violència de gènere és una mena de moda de la que tothom s’omple la boca com si hi entengués molt però qui se’n recorda d’aquelles dones, noies i fills que l’han patit en silenci durant tants anys sense que ningú es preguntés per què sempre feien mala cara, no anaven a les reunions de pares de l’escola o no participaven mai dels aniversaris dels companys de classe dels seus fills? I, altrament, qui es preguntava per què un nen o nena era agressiu amb els seus companys o tenia un comportament estrany? Ara tots en sabem molt, però el problema fa molts anys que s’arrossega com una punyetera llosa de la que no ens sabem alliberar encara que es facin campanyes institucionals de dubtosa moralitat i, encara més, dubtosa efectivitat.

I, com sempre, hi ha un tipus de violència sexista que s’obvia però segueix viva al carrer. Aquella en la que quan a un degenerat se li creuen els cables i, per ves a saber què, es creuen amb el dret de refregar-se contra la primera mossa que poden atrapar al metro o a un concert, tan se val on sigui… i els és igual la noia, tan se val que desprès se senti violentada, tan se val si la gent de l’entorn encara que se n’adoni no fa res per ajudar i escapar sigui l’única via de sortida… tan se val ser un porc fastigós digne dels pitjors dels càstigs i les pitjors de les tortures. I encara pots donar gràcies si no va més enllà. Tal i com està el panorama sortir al carrer fa molta por perquè ja pots anar tapada fins a dalt si et creues amb un subjecte com aquest… desprès diuen que els detinguts per violació els castraran químicament amb el seu permís… i és que hem de seguir convivint amb aquests energúmens? La resposta és ben clara: NO!

Però el món estaria perdut si no hi haguessin homes que són el més digne exemple de persones meravelloses, aquells que t’estimen (encara que no sempre com voldríem), aquells que respecten, et veuen com una persona i que sota cap concepte et farien mal.

Aquells homes que amb una abraçada transmeten pau, et diuen que t’estimen i que saps del cert que entre els seus braços mai et passarà res.

A tots vosaltres (a tu) gràcies.

un sistema judicial poc ecològic

Com deia el tan nostrat Capità Enciam, “Els petits canvis són poderosos”. I do, el Sistema Judicial en necessita un que podria ser-ho molt, de poderós.

Ara pensareu que tinc ganes de capgirar-ho tot i res més lluny de la realitat, de moment amb un petit gest en tindria prou (llegeixis ben clar el “DE MOMENT”) i és que hi ha una qüestió que últimament em té preocupada i que, al capdavall, va ser la instigadora d’aquest bloc.

La qüestió és que cada vegada que s’interposa una demanda judicial (o denúncia, segons el cas) per obligació s’han d’enviar com a mínim 3 còpies (una per part i pel Jutge, per tant com a més parts més còpies) i en determinats casos hem d’afegir la còpia pel Ministeri Fiscal, el que comporta fer-ne tantes fotocòpies com se’n necessitin… però no només del cos de la demanda/denúncia sinó també de la prova documental aportada amb aquesta.

Així doncs, si ens trobem davant una demanda monitòria curta amb poca prova documental afegida té un passi, s’hauran de fer poques fotocòpies… però si no és així, què hem de fer? És gaire normal gastar més de 500 fulles (ESTEM PARLANT DE TOT UN PAQUET SENCER!) en còpies per una demanda ordinària i la seva corresponent prova documental??? Ja t’ho dic jo: NO! Perquè no només d’on una servidora treballa en surten demandes cada dia sinó de tots els despatxos, empreses i demés repartits arreu del món on hi ha un becari o una becària pringant davant el trasto de marres tal vegada fent-se la mateixa pregunta (o no).

Ara pensem-hi i feu números: si de tots els fulls que es gasten al dia per presentar demandes o denúncies i que, per més inri, s’entatxonen en els despatxos dels jutjats criant una mà de pols que fa por, ens ho estalviéssim amb un mecanisme electrònic o digital la de paper que estalviaríem i la d’arbres que podríem deixar créixer tranquils! Que no us ho perdeu, si a sobre t’equivoques amb alguna cosa aquella fotocòpia ja no serveix per res i, a reciclar toquen (només faltaria)

El que vull dir és que, tal i com em va suggerir un bon home de no sé quin Departament de la meva empresa, l’Administració de Justícia s’hauria de modernitzar i crear un mecanisme electrònic o digital per tal que es presentessin els documents o les demandes igual que ara amb algun mecanisme específicament jurídic però amb tot l’estalvi de paper i espai que significaria, la idea seria presentar les denúncies o demandes tal i com des de fa uns anys presenten els Pressupostos Generals de l’Estat. Que per llegir-ho algú necessiti imprimir-ho? Que ho faci, però d’entrada que ens haurem estalviat un bon grapat de fulls.

Potser el que imagino és una mica complicat i digne d’inventos del Tebeo, però tal com actualment avança la tecnologia potser no és tan descabellat pensar-hi, no?

Que “empapelar” al prójimo no vulgui dir descuidar el nostre entorn.

I jo que em resistia…

em trobo davant l’ordinador escrivint el primer post del bloc que acabo de crear… ves!

Aquest és un bloc que començo amb bastanta il·lusió però que va nèixer de la manera més absurda una tarda de no recordo quin dia mentre feia fotocòpies. Com veieu, la més de mitja hora que vaig perdre davant aquest aparell em van donar per pensar bastant i per madurar la idea de fer una cosa com aquesta… és el moment de fer-ho? O pel contrari, al cap d’uns mesos me n’hauré cansat i l’engegaré? Temps al temps però de moment ja veieu que el títol d’aquest racó va dedicat al seu moment de “gestació”, una estona com moltes les que passem els que, per X o per Y, ens contracten com a becaris sota la promesa de no portar cafès… però ningú diu res de fotocòpies i escàners!! C’est la vie! No?

Doncs bé, ja que hi som ho farem el millor que podrem; de moment ja tinc algunes idees al cap però he de trobar el temps i les ganes per plasmar-ho bé, que si no queda molt cutre i això no pot ser!

Si no m’equivoco us estareu preguntant què hi trobareu aquí, no? Si no ho feieu ja doncs us contesto igualment. Sincerament, tampoc he decidit cap a quina banda dirigir el bloc així que segurament hi haurà una mica de tot: des de qüestions laborals fins a cròniques de concerts o crítiques de discos (bé he de treure la vocació frustrada per alguna banda, no?) Potser queda estrany, però no em direu que si tot un anàlisi sobre un disc el poso al Fotolog no n’hi ha per penjar-me! Doncs això.

Com anava dient, espero que el bloc us agradi i que a través d’aquesta via poguem debatre una mica sobre el que sigui… sempre, això sí, des del respecte.

Sigueu benvinguts!

Hello world!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!