El dret de ser dona… lliure

Posted: Novembre 25, 2008 in Qüestió de gènere, Sistema Judicial
Etiquetes: ,

Avui és un d’aquells dies en els que Telenotícies i diaris en general s’omplen de dades sobre el nombre de víctimes que la violència de gènere s’ha emportat per endavant en els darrers mesos. Un ball de números en els que el dolor de les víctimes passa de puntetes com un personatge secundari en tota aquesta història. Dolor que marca el compàs de la vida de les dones que el pateixen i els seus fills, els que participen impotents en aquest espectacle pervers.

I com tot en aquest país sembla que amb la llei a la mà s’acabin els problemes i les grans solucions surtin al rescat dels pobres indefensos protegits per la causa… ai, sí. ARA? Per algunes ja és massa tard! Em fa molta gràcia veure com s’omplien de medalles i elogis a l’aprovar una norma, la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, que en teoria ho havia d’arreglar tot. Sí, ja podeu deixar de riure. Per començar, encara hi ha mortes gairebé dia sí dia també i, per continuar, protegeix a les dones en exclusiva… i és que els homes no en pateixen, de violència sexista? A ningú no se li escapa que hi ha realitats com a llars en el món i que la violència psicològica és una arma letal que també incideix en el gènere masculí tot i que en menor nombre però no per això menor importància. Quina llei els protegirà? Cap. Aquest país es construeix a pedaços.

Com ja he apuntat abans actualment la qüestió de la violència de gènere és una mena de moda de la que tothom s’omple la boca com si hi entengués molt però qui se’n recorda d’aquelles dones, noies i fills que l’han patit en silenci durant tants anys sense que ningú es preguntés per què sempre feien mala cara, no anaven a les reunions de pares de l’escola o no participaven mai dels aniversaris dels companys de classe dels seus fills? I, altrament, qui es preguntava per què un nen o nena era agressiu amb els seus companys o tenia un comportament estrany? Ara tots en sabem molt, però el problema fa molts anys que s’arrossega com una punyetera llosa de la que no ens sabem alliberar encara que es facin campanyes institucionals de dubtosa moralitat i, encara més, dubtosa efectivitat.

I, com sempre, hi ha un tipus de violència sexista que s’obvia però segueix viva al carrer. Aquella en la que quan a un degenerat se li creuen els cables i, per ves a saber què, es creuen amb el dret de refregar-se contra la primera mossa que poden atrapar al metro o a un concert, tan se val on sigui… i els és igual la noia, tan se val que desprès se senti violentada, tan se val si la gent de l’entorn encara que se n’adoni no fa res per ajudar i escapar sigui l’única via de sortida… tan se val ser un porc fastigós digne dels pitjors dels càstigs i les pitjors de les tortures. I encara pots donar gràcies si no va més enllà. Tal i com està el panorama sortir al carrer fa molta por perquè ja pots anar tapada fins a dalt si et creues amb un subjecte com aquest… desprès diuen que els detinguts per violació els castraran químicament amb el seu permís… i és que hem de seguir convivint amb aquests energúmens? La resposta és ben clara: NO!

Però el món estaria perdut si no hi haguessin homes que són el més digne exemple de persones meravelloses, aquells que t’estimen (encara que no sempre com voldríem), aquells que respecten, et veuen com una persona i que sota cap concepte et farien mal.

Aquells homes que amb una abraçada transmeten pau, et diuen que t’estimen i que saps del cert que entre els seus braços mai et passarà res.

A tots vosaltres (a tu) gràcies.

grito0if-copy

Comentaris
  1. Raimon Molinari ha dit:

    No tinc paraules per descriure les sensacions del teu escrit. Vivim en un mon on les coses del carrer no interessa a les lleis, un mon on girem la cara als problemes dels veins, un mon que el que veiem dia a dia.

    La violencia de genere es tant greu com la sida o el cancer, com la fam al mon, com les guerres absurdes que maten a gent inocent. Perque som aixo, inocents en un mon on no estem segurs.

    Anims.

  2. barrageneral ha dit:

    Efectivament, tota llei sempre arriba tard per definició, perquè rarament s’avança a una problemàtica futura, sinó que intenta corregir situacions incorrectes i que, per tant, ja han ocorregut.

    És cert que hi ha qui ja ha patit aquesta situació i no se l’hi podrà ajudar tant com a qui rebi el suport des del primer moment, però suposo que sempre és millor saber que no s’està sol i que el que hom ha patit no el fa estrany, sinó que la xacra és compartida i socialment ja gairebé ningú ho tolera. Saber que es gaudeix de la solidaritat de la comunitat i que els fills i filles tindran menys possibilitats de patir el mateix.

    Ara, doncs, cal mirar d’assegurar si, d’ara en endavant, aquestes lleis que s’aprovin siguin prou efectives per reduir cada vegada més aquests casos de violència i, com dius, si aconseguirà tallar TOTA situació d’aquest tipus, sigui protagonitzada pel sexe que sigui i sota la forma que sigui. Vet aquí el quit de la qüestió.

    Per la resta, molt d’acord amb. Com deia el gran savi: “contra la violència de gènere, 8 mil·límetres!”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s