El dret de ser dona… lliure

Avui és un d’aquells dies en els que Telenotícies i diaris en general s’omplen de dades sobre el nombre de víctimes que la violència de gènere s’ha emportat per endavant en els darrers mesos. Un ball de números en els que el dolor de les víctimes passa de puntetes com un personatge secundari en tota aquesta història. Dolor que marca el compàs de la vida de les dones que el pateixen i els seus fills, els que participen impotents en aquest espectacle pervers.

I com tot en aquest país sembla que amb la llei a la mà s’acabin els problemes i les grans solucions surtin al rescat dels pobres indefensos protegits per la causa… ai, sí. ARA? Per algunes ja és massa tard! Em fa molta gràcia veure com s’omplien de medalles i elogis a l’aprovar una norma, la Llei Integral Contra la Violència de Gènere, que en teoria ho havia d’arreglar tot. Sí, ja podeu deixar de riure. Per començar, encara hi ha mortes gairebé dia sí dia també i, per continuar, protegeix a les dones en exclusiva… i és que els homes no en pateixen, de violència sexista? A ningú no se li escapa que hi ha realitats com a llars en el món i que la violència psicològica és una arma letal que també incideix en el gènere masculí tot i que en menor nombre però no per això menor importància. Quina llei els protegirà? Cap. Aquest país es construeix a pedaços.

Com ja he apuntat abans actualment la qüestió de la violència de gènere és una mena de moda de la que tothom s’omple la boca com si hi entengués molt però qui se’n recorda d’aquelles dones, noies i fills que l’han patit en silenci durant tants anys sense que ningú es preguntés per què sempre feien mala cara, no anaven a les reunions de pares de l’escola o no participaven mai dels aniversaris dels companys de classe dels seus fills? I, altrament, qui es preguntava per què un nen o nena era agressiu amb els seus companys o tenia un comportament estrany? Ara tots en sabem molt, però el problema fa molts anys que s’arrossega com una punyetera llosa de la que no ens sabem alliberar encara que es facin campanyes institucionals de dubtosa moralitat i, encara més, dubtosa efectivitat.

I, com sempre, hi ha un tipus de violència sexista que s’obvia però segueix viva al carrer. Aquella en la que quan a un degenerat se li creuen els cables i, per ves a saber què, es creuen amb el dret de refregar-se contra la primera mossa que poden atrapar al metro o a un concert, tan se val on sigui… i els és igual la noia, tan se val que desprès se senti violentada, tan se val si la gent de l’entorn encara que se n’adoni no fa res per ajudar i escapar sigui l’única via de sortida… tan se val ser un porc fastigós digne dels pitjors dels càstigs i les pitjors de les tortures. I encara pots donar gràcies si no va més enllà. Tal i com està el panorama sortir al carrer fa molta por perquè ja pots anar tapada fins a dalt si et creues amb un subjecte com aquest… desprès diuen que els detinguts per violació els castraran químicament amb el seu permís… i és que hem de seguir convivint amb aquests energúmens? La resposta és ben clara: NO!

Però el món estaria perdut si no hi haguessin homes que són el més digne exemple de persones meravelloses, aquells que t’estimen (encara que no sempre com voldríem), aquells que respecten, et veuen com una persona i que sota cap concepte et farien mal.

Aquells homes que amb una abraçada transmeten pau, et diuen que t’estimen i que saps del cert que entre els seus braços mai et passarà res.

A tots vosaltres (a tu) gràcies.